dijous, de desembre 29, 2005

Salparé

Salparé aviat, no us amoïneu
inflaré les veles bufant si cal
i em deixaré portar per les corrents
sense rumb, sense destí

I trobaré per fi un petit lloc
abrigat de la tempesta
on llençaré com àncora el cor
i des d'allí ja no em mouré

Abraçaré la solitud
i recordaré el seu color
de sa mirada espurnejant
i vetllaré el meu dolor

Escriuré sobre l'amor
m'entendriré sentint ocells
i deixaré que el seu record
m'inundi de tot plaer

No llevaré l'àncora amics
no ho faré, és el final
no és un adéu, és un mai més
no pregunteu, no us ho diré

Acolliré sense recel tota tristor
no ploraré, jo ja ho he fet
m'esmunyiré sense soroll
quan la tempesta hagi passat

Ja tornaré, o potser no
no ho sabreu, i jo tampoc
tot passarà, res quedarà
fora les mans de tot atzar

I des del fi d'aquest món
una veu m'està reclamant
a no dir res, només seguir
unes paraules que estan cantant

“Adéu-siau, ohcapità
el teu destí, no està escrit
vos salpareu en un brogit
amb força vent i de mestral.”