dimarts, d’octubre 28, 2008

bon voyage



Avui, mentre la son em corromp l'ànima, alço les últimes paraules d'aquest espai. Un lloc on he gaudit de la companyia oberta, on s'ha traspuat emocions diverses i l'experimentació de la vida m'ha colpit a deshores. Deixo potser aquí perpetuada part d'un viatge en el qual he donat cops a tort i a dret, a voltes sense rumb fix i clar, altres sabent per on navegava. Agafo l'astrolabi, la carta de navegació, el compàs i pujo al meu vaixell per navegar a vela per aquests mars que tant omplen els dies i fan menys feixugues aquelles hores somortes i plenes d'angoixa. Ara que l'insomni ja és vençut per la farmacopea moderna i entren en recessió els dies llargs i de dèbil percepció, encapso els meus versos dins del meu bagul de viatge per no ésser interpretats de forma errònia. Atenc a aquelles paraules que em van dir un dia: "un poema no significa, és" d'Archibald Mac Leish. Dono per entès que allò que escric no significa que sigui personal, i que les formes de comunicació que utilitzo en aquest blog no són més que meres maneres d'expressió, que hom pot ometre o posar-hi l'emocionalitat que vulgui però,que no deixen de ser respostes plenes de cortesia i agraïment.

Trec amarres, i surto d'aquest port esperant que el vent infli les veles i em proporcioni un viatge per diferents mars que ompli el meu quadern de bitàcola d'experiències per a ésser algun dia explicades. Entro a mar obert sense un rumb fix, guiant-me pels estels, calculant altures d'astres, fent les correccions pertinents de rumb, per enfilar nous destins. En definitiva, tornar a viure plenament del dia a dia, sense llast i cadenots que m'encotillin els sentits.


dilluns, d’octubre 20, 2008

Sense cap indulgència



T'has apoderat sense cap
indulgència, i has tret l'alè
sense pressa: extirpar i rosegar,
verbs que no tenen cap mesura.

Has doblegat l'essència
amb impertinent mestria,
i del manyoc que n'has fet
perpetues el color de la derrota.

Ara, miro enrere i de les arrels
que uníen els somnis
en queden els negatius velats,
pròxims al mer desencís.

I quan abraces el desesper
dilueixo en gran mesura el dol
que el passat m'infligeix.