bon voyage

Avui, mentre la son em corromp l'ànima, alço les últimes paraules d'aquest espai. Un lloc on he gaudit de la companyia oberta, on s'ha traspuat emocions diverses i l'experimentació de la vida m'ha colpit a deshores. Deixo potser aquí perpetuada part d'un viatge en el qual he donat cops a tort i a dret, a voltes sense rumb fix i clar, altres sabent per on navegava. Agafo l'astrolabi, la carta de navegació, el compàs i pujo al meu vaixell per navegar a vela per aquests mars que tant omplen els dies i fan menys feixugues aquelles hores somortes i plenes d'angoixa. Ara que l'insomni ja és vençut per la farmacopea moderna i entren en recessió els dies llargs i de dèbil percepció, encapso els meus versos dins del meu bagul de viatge per no ésser interpretats de forma errònia. Atenc a aquelles paraules que em van dir un dia: "un poema no significa, és" d'Archibald Mac Leish. Dono per entès que allò que escric no significa que sigui personal, i que les formes de comunicació que utilitzo en aquest blog no són més que meres maneres d'expressió, que hom pot ometre o posar-hi l'emocionalitat que vulgui però,que no deixen de ser respostes plenes de cortesia i agraïment.

Trec amarres, i surto d'aquest port esperant que el vent infli les veles i em proporcioni un viatge per diferents mars que ompli el meu quadern de bitàcola d'experiències per a ésser algun dia explicades. Entro a mar obert sense un rumb fix, guiant-me pels estels, calculant altures d'astres, fent les correccions pertinents de rumb, per enfilar nous destins. En definitiva, tornar a viure plenament del dia a dia, sense llast i cadenots que m'encotillin els sentits.

Sense cap indulgència

T'has apoderat sense cap
indulgència, i has tret l'alè
sense pressa: extirpar i rosegar,
verbs que no tenen cap mesura.

Has doblegat l'essència
amb impertinent mestria,
i del manyoc que n'has fet
perpetues el color de la derrota.

Ara, miro enrere i de les arrels
que uníen els somnis
en queden els negatius velats,
pròxims al mer desencís.

I quan abraces el desesper
dilueixo en gran mesura el dol
que el passat m'infligeix.

Embat

embat
[s. XIV; de l'ant. embatre's 'llançar-se']
Cop que dóna l'onada contra les roques, contra una nau, etc.

Envestida, escomesa. L'embat destructor del temps.


-------------------------------------------------------------

Curulla l'ofec del tro
amb vestits muts
on embolcalla de nit
aquest periple intens.
Fa una passa enrere,
embat la pell, trencant-la,
de sons plens d'aigua.

Atles difós

Difumines l'altitud de la paraula
amb el trencadís d'aquell sentit
que vocalitza sense cap mesura
l'espai entre aigües crital·lines.
Les lletres no basculen soles,
acompanyades d'un encenall de foc
muden la seva forma estricta
de secrets silents,
_______________de paraules callades.

Per a tu, àvia

Rudiments d'escorça punxeguda
t'obres al fràgil ocàs d'un cos
que s'apaga i dilueix any rere any.
Mutilat a l'atzar el teu entendre
somrius dolçament sense saber res
del casual de tocar-te la malaltia:
símptomes de lleugeresa viva.
Prop tindrem el teu record,
fotogrames esbiaixats per la tendresa
__

del teu cos eixut.

--------------------------------------------------------------

Amb el meu amor, tot i que no em pots entendre però, em somrius quan et parlo: T'estimo àvia.

Poetes del món. Iehuda Amikhai (1924-2000) II

Rellegint el llibre Clavats a la carn del món d'en Iehuda Amikhai, poeta isrealià, de l'editorial Proa. Una Antologia poètica on camina pels estadis de la vida de l'autor. Cal remarcar la tria i traducció d'en Manuel Forcano, poeta que ara tot just fa uns dies vaig descobrir a Sitges.
He quedat captivat per l'atmosfera de cada poema, que vers a vers construeix imatges de bellesa interior.

-------------------------------------------------------------

AQUELL QUE CONFIA

Aquell que confia que el temps

el curarà, perdrà el temps i la cura.

El temps passarà, la cura no vindrà.

Prepararà una taula d'enginyer

per als seus pensaments,

escaire i molts regles

i amb el llum plorós ben encorbat.

Diades i festes li vindran balbotejant

com el líquid espès d'una ampolla fosca.

No hi podrà romandre:

massa coses d'ell sap ja la terra

abans fins i tot de ser enterrat.

Intermède à Paris

Sura la calma en despertar el dia
i prems la meva mà, amb força,
mentre caminem mirant l'horitzó.
Llueix un somriure als teus llavis
animat per la lluisor dels ulls
i cau al capvespre la llum de la nit,
la lluna desapareix entre núvols.
El sol, rudiment d'una espelma
que s'encen a volades d'un llumí,
inicia el pas, tranquil, suau, silent.
Fem una parada, admirant París.