OhCapità

Avui mentre trepitjo la linia continua de la carretera que va de El Masnou a Vilassar de Mar, trenco el meu silenci. Deixo les paraules complexes que difuminen tot el què vull dir, i escric paraules ben senzilles, plenes de significat, alhora que ensumo aquesta olor a sal, aquesta olor a mar que entra per les finestres del cotxe. Itento identificar les imatges difoses d'un passat ara ja llunyà que s'agombola

Amagues les teves passes per no ser descobert mentre vius aquest present, temps verbal que deconeixes, i n'has exahurit l'espai d'on és. Mous paraules i les col·loques totes soles entre comes, punts i grafies diverses, o bé les conjuntes eludint el missatge escrit. Ocultes la mirada entre les teves mans, i perds la naturalitat del teu vestit. Nues llavors el teu cor, oferint-lo al passat, sense creuar-ne l'infidelitat dels mots, escanyes poc a poc l'il·lusionat contorn establert.

M'acosto prest de negligència al llindar dels meus neguits, duradora feblesa del meu cor. Menjo la polpa d'un préssec, ara ja madur, tou i ben sucós que regalima tot essència. M'aturo un instant veient com la ciutat als peus, corromp imatges tèrboles dels sentits. Mor el desig de tu. Em sé indultat.

Rudiments d'escorça punxeguda t'obres al fràgil ocàs d'un cos que s'apaga i dilueix any rere any. Mutilat a l'atzar el teu entendre somrius dolçament sense saber res del casual de tocar-te la malaltia: símptomes de lleugeresa viva. Prop tindrem el teu record, fotogrames esbiaixats per la tendresa,                                  del teu cos eixut. --------------------------------------------------   Ahir va traspassar l'àvia després de quasi deu anys vivint una altra realitat. Una realitat que no és la nostra però que de ben segur ha estat plena de vivències extraordinàries. Sempre em reia quan li proposava anar a fer uns "dancings", i que si no la tractaven bé al "xalet" avisaria als "mossos". Aquesta rialla plena d'innocència, sense cap malícia, ... omplia el meu cor de joia. El pas d'aquests anys veient com es consumia tendrament em va fer sentir aquest poema. Aquest serà el meu petit homenatge per a cad

Avui, mentre la son em corromp l'ànima, alço les últimes paraules d'aquest espai. Un lloc on he gaudit de la companyia oberta, on s'ha traspuat emocions diverses i l'experimentació de la vida m'ha colpit a deshores. Deixo potser aquí perpetuada part d'un viatge en el qual he donat cops a tort i a dret, a voltes sense rumb fix i clar, altres sabent per on navegava. Agafo l'astrolabi, la carta de navegació, el compàs i pujo al meu vaixell per navegar a vela per aquests mars que tant omplen els dies i fan menys feixugues aquelles hores somortes i plenes d'angoixa. Ara que l'insomni ja és vençut per la farmacopea moderna i entren en recessió els dies llargs i de dèbil percepció, encapso els meus versos dins del meu bagul de viatge per no ésser interpretats de forma errònia. Atenc a aquelles paraules que em van dir un dia: "un poema no significa, és" d'Archibald Mac Leish. Dono per entès que allò que escric no significa que sigui personal, i

T'has apoderat sense cap indulgència, i has tret l'alè sense pressa: extirpar i rosegar, verbs que no tenen cap mesura. Has doblegat l'essència amb impertinent mestria, i del manyoc que n'has fet perpetues el color de la derrota. Ara, miro enrere i de les arrels que uníen els somnis en queden els negatius velats, pròxims al mer desencís. I quan abraces el desesper dilueixo en gran mesura el dol que el passat m'infligeix.