dimecres, de setembre 04, 2013

Trepitjo el passat

Avui mentre trepitjo la linia continua

de la carretera que va de El Masnou

a Vilassar de Mar, trenco el meu silenci.

Deixo les paraules complexes

que difuminen tot el què vull dir,

i escric paraules ben senzilles,

plenes de significat, alhora que ensumo

aquesta olor a sal, aquesta olor a mar

que entra per les finestres del cotxe.

Itento identificar les imatges difoses

d'un passat ara ja llunyà que s'agombola

Nues el sentit del cor

Amagues les teves passes per no ser descobert
mentre vius aquest present, temps verbal
que deconeixes, i n'has exahurit l'espai d'on és.
Mous paraules i les col·loques totes soles
entre comes, punts i grafies diverses,
o bé les conjuntes eludint el missatge escrit.
Ocultes la mirada entre les teves mans,
i perds la naturalitat del teu vestit.
Nues llavors el teu cor, oferint-lo al passat,
sense creuar-ne l'infidelitat dels mots,
escanyes poc a poc l'il·lusionat contorn establert.

dijous, d’agost 19, 2010

Indult

M'acosto prest de negligència
al llindar dels meus neguits,
duradora feblesa del meu cor.
Menjo la polpa d'un préssec,
ara ja madur, tou i ben sucós
que regalima tot essència.
M'aturo un instant veient
com la ciutat als peus, corromp
imatges tèrboles dels sentits.
Mor el desig de tu. Em sé indultat.

dimecres, d’octubre 07, 2009

Àvia (8 de Juny del 1916 - 6 d'octubre del 2009)



Rudiments d'escorça punxeguda
t'obres al fràgil ocàs d'un cos
que s'apaga i dilueix any rere any.

Mutilat a l'atzar el teu entendre
somrius dolçament sense saber res
del casual de tocar-te la malaltia:
símptomes de lleugeresa viva.

Prop tindrem el teu record,
fotogrames esbiaixats per la tendresa,
                                 del teu cos eixut.

--------------------------------------------------
 
Ahir va traspassar l'àvia després de quasi deu anys vivint una altra realitat. Una realitat que no és la nostra però que de ben segur ha estat plena de vivències extraordinàries. Sempre em reia quan li proposava anar a fer uns "dancings", i que si no la tractaven bé al "xalet" avisaria als "mossos". Aquesta rialla plena d'innocència, sense cap malícia, ... omplia el meu cor de joia. El pas d'aquests anys veient com es consumia tendrament em va fer sentir aquest poema. Aquest serà el meu petit homenatge per a cadascun dels records que em venen a la memòria.

Un petó molt fort, àvia!

dimarts, d’octubre 28, 2008

bon voyage



Avui, mentre la son em corromp l'ànima, alço les últimes paraules d'aquest espai. Un lloc on he gaudit de la companyia oberta, on s'ha traspuat emocions diverses i l'experimentació de la vida m'ha colpit a deshores. Deixo potser aquí perpetuada part d'un viatge en el qual he donat cops a tort i a dret, a voltes sense rumb fix i clar, altres sabent per on navegava. Agafo l'astrolabi, la carta de navegació, el compàs i pujo al meu vaixell per navegar a vela per aquests mars que tant omplen els dies i fan menys feixugues aquelles hores somortes i plenes d'angoixa. Ara que l'insomni ja és vençut per la farmacopea moderna i entren en recessió els dies llargs i de dèbil percepció, encapso els meus versos dins del meu bagul de viatge per no ésser interpretats de forma errònia. Atenc a aquelles paraules que em van dir un dia: "un poema no significa, és" d'Archibald Mac Leish. Dono per entès que allò que escric no significa que sigui personal, i que les formes de comunicació que utilitzo en aquest blog no són més que meres maneres d'expressió, que hom pot ometre o posar-hi l'emocionalitat que vulgui però,que no deixen de ser respostes plenes de cortesia i agraïment.

Trec amarres, i surto d'aquest port esperant que el vent infli les veles i em proporcioni un viatge per diferents mars que ompli el meu quadern de bitàcola d'experiències per a ésser algun dia explicades. Entro a mar obert sense un rumb fix, guiant-me pels estels, calculant altures d'astres, fent les correccions pertinents de rumb, per enfilar nous destins. En definitiva, tornar a viure plenament del dia a dia, sense llast i cadenots que m'encotillin els sentits.


dilluns, d’octubre 20, 2008

Sense cap indulgència



T'has apoderat sense cap
indulgència, i has tret l'alè
sense pressa: extirpar i rosegar,
verbs que no tenen cap mesura.

Has doblegat l'essència
amb impertinent mestria,
i del manyoc que n'has fet
perpetues el color de la derrota.

Ara, miro enrere i de les arrels
que uníen els somnis
en queden els negatius velats,
pròxims al mer desencís.

I quan abraces el desesper
dilueixo en gran mesura el dol
que el passat m'infligeix.

dimarts, de setembre 16, 2008

Embat

embat
[s. XIV; de l'ant. embatre's 'llançar-se']
Cop que dóna l'onada contra les roques, contra una nau, etc.

Envestida, escomesa. L'embat destructor del temps.


-------------------------------------------------------------

Curulla l'ofec del tro
amb vestits muts
on embolcalla de nit
aquest periple intens.
Fa una passa enrere,
embat la pell, trencant-la,
de sons plens d'aigua.

dimecres, de juliol 30, 2008

Atles difós










Difumines l'altitud de la paraula
amb el trencadís d'aquell sentit
que vocalitza sense cap mesura
l'espai entre aigües crital·lines.
Les lletres no basculen soles,
acompanyades d'un encenall de foc
muden la seva forma estricta
de secrets silents,
_______________de paraules callades.