Àvia (8 de Juny del 1916 - 6 d'octubre del 2009)



Rudiments d'escorça punxeguda
t'obres al fràgil ocàs d'un cos
que s'apaga i dilueix any rere any.

Mutilat a l'atzar el teu entendre
somrius dolçament sense saber res
del casual de tocar-te la malaltia:
símptomes de lleugeresa viva.

Prop tindrem el teu record,
fotogrames esbiaixats per la tendresa,
                                 del teu cos eixut.

--------------------------------------------------
 
Ahir va traspassar l'àvia després de quasi deu anys vivint una altra realitat. Una realitat que no és la nostra però que de ben segur ha estat plena de vivències extraordinàries. Sempre em reia quan li proposava anar a fer uns "dancings", i que si no la tractaven bé al "xalet" avisaria als "mossos". Aquesta rialla plena d'innocència, sense cap malícia, ... omplia el meu cor de joia. El pas d'aquests anys veient com es consumia tendrament em va fer sentir aquest poema. Aquest serà el meu petit homenatge per a cadascun dels records que em venen a la memòria.

Un petó molt fort, àvia!

Comentaris

Anònim ha dit…
Ostres, un any sencer ha passat des de l'últim cop que et vam sentir. Em sembla impossible que hagi passat tant temps. Hi ha moltes coses que canvien en aquest lapse però em sento exactament igual que quan escriguí el darrer missatge.
OhCapità ha dit…
Gràcies M.A.O. per les teves paraules. Sí, gairebé un any sencer i la temporalitat no esbaeix en absolut algunes emocions. D'altra banda m'estic pensant engegar altre cop el blog. Els silencis són preciosos si es sap escoltar allò que diuen.
Espero tornar a insuflar prou aire dins d'aquest espai perquè les seves veles ens facin navegar.

Una abraçada, anònim.
Laura Dalmau ha dit…
No em cansaré mai de llegir aquest poema Jordi...
Molt bon homenatge, com no podria ser d'altra manera

Entrades populars d'aquest blog

Sense cap indulgència

bon voyage