Àvia (8 de Juny del 1916 - 6 d'octubre del 2009)
Rudiments d'escorça punxeguda
t'obres al fràgil ocàs d'un cos
que s'apaga i dilueix any rere any.
Mutilat a l'atzar el teu entendre
somrius dolçament sense saber res
del casual de tocar-te la malaltia:
símptomes de lleugeresa viva.
Prop tindrem el teu record,
fotogrames esbiaixats per la tendresa,
del teu cos eixut.
--------------------------------------------------
Ahir va traspassar l'àvia després de quasi deu anys vivint una altra realitat. Una realitat que no és la nostra però que de ben segur ha estat plena de vivències extraordinàries. Sempre em reia quan li proposava anar a fer uns "dancings", i que si no la tractaven bé al "xalet" avisaria als "mossos". Aquesta rialla plena d'innocència, sense cap malícia, ... omplia el meu cor de joia. El pas d'aquests anys veient com es consumia tendrament em va fer sentir aquest poema. Aquest serà el meu petit homenatge per a cadascun dels records que em venen a la memòria.
Un petó molt fort, àvia!
Un petó molt fort, àvia!
Comentaris
Espero tornar a insuflar prou aire dins d'aquest espai perquè les seves veles ens facin navegar.
Una abraçada, anònim.