Intermède à Paris









Sura la calma en despertar el dia
i prems la meva mà, amb força,
mentre caminem mirant l'horitzó.
Llueix un somriure als teus llavis
animat per la lluisor dels ulls
i cau al capvespre la llum de la nit,
la lluna desapareix entre núvols.
El sol, rudiment d'una espelma
que s'encen a volades d'un llumí,
inicia el pas, tranquil, suau, silent.
Fem una parada, admirant París.

Comentaris

Marina Culubret Alsina ha dit…
la lluna pica l'ullet
i el sol regala besades rogents

...

Capità,
gràcies per aquesta postal de viatge...
ja tinc ganes d'anar a Paris algun dia....ai... :-)

una abraçada!
de juny 28, 2008 9:17 p. m.
OhCapità ha dit…
sí, marina, ... i plenes de música, ... un dia dels què vam estar era la festa de la música, tot Paris olorava harmonia, ... mmm, una ciutat per descobrir cada barri, lliurant-se al passeig constant, ...
de juny 30, 2008 2:55 p. m.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Trepitjo el passat

Avui mentre trepitjo la linia continua de la carretera que va de El Masnou a Vilassar de Mar, trenco el meu silenci. Deixo les paraules complexes que difuminen tot el què vull dir, i escric paraules ben senzilles, plenes de significat, alhora que ensumo aquesta olor a sal, aquesta olor a mar que entra per les finestres del cotxe. Itento identificar les imatges difoses d'un passat ara ja llunyà que s'agombola
Més informació
No sempre es va a la mateixa velocitat emocional ... Avui Morfeu m'ha sacsejat del llit. Les emocions que surten de l'estómac sense control aclaparen i ofeguen ... Et visito per calmar l'esperit de la voràgine emotiva que m'acompanya mentre es lleva el dia per donar-hi la pausa necessària. Romandré en silenci per trobar el tempo que ableneixi els sentiments i es trobin amb els teus en la seva justa mesura. Una publicación compartida de OhCapità (@ohcapita) el 8 de May de 2017 a la(s) 10:38 PDT
Més informació

Sense cap indulgència

Imatge
T'has apoderat sense cap indulgència, i has tret l'alè sense pressa: extirpar i rosegar, verbs que no tenen cap mesura. Has doblegat l'essència amb impertinent mestria, i del manyoc que n'has fet perpetues el color de la derrota. Ara, miro enrere i de les arrels que uníen els somnis en queden els negatius velats, pròxims al mer desencís. I quan abraces el desesper dilueixo en gran mesura el dol que el passat m'infligeix.
Més informació