Viatge a París
Deformo les imatges del record alliberant de la memòria el pas del temps que enlluerna cada pupil·la dels meu ulls. Viatjo sol, sense res.
La maleta que duia l'he perduda pel camí, i amb ella totes les meves vivències. Recordo que vam il·lusionar un viatge, després de delimitar els nostres cossos, però, ...
Ara eixugo les llàgrimes i obro els meus sentits. Impregno cada una de les meves cèl·lules del perfum del teu cos, observo la calidesa de la teva mirada, noto la complicitat de les teves carícies i miro absort la foto d'aquesta ciutat que ens espera, mmm, ... Paris.
Comentaris
Ai..els records...
per cert...
Paris dius?
mmm...em sembla que ja recordo... :-)
una abraçada,
marina
On comença una totalitat i on acaba? De les peces petites fem trencaclosques sota el tacte d’un tercer espai. Som persones i necessitem un transició necessària per poder conviure o per poder perdre el que tu en dius “la maleta”... aquesta metàfora visual que ens fa aprendre de les coses.
I ja cal que obris els sentits, sí, perquè Paris projecta llum, oberta a gaudir de les olors amb regust antic, el peatge de l’impressionisme, l’humitat quan l’horabaixa és prop del Sena ...
i aquest cop sense punts suspensius.
,,,