OhCapità

Allibero l'ànima perduda entre els braços que m'atansen, perennes de cadenes forjades per sospirs d'amor del teu cos. Deixo caure cada un dels vels, imposats pel desfici del meu cor ennuegat de llàgrimes i sentiments, teclejats en aquest món virtual. Enceto per últim cop uns versos, alliberant l'ànima de l'espai que els ha encapsat, embonant els somnis d'un dement. Ungint finalment lluny d'aquí les paraules i versos maleits, que donant forma i sonoritat, l'amor del meu cor han traït.

Laura, engolirem amb compromís futurejant fitarem abraçats entre onades les gavienes foragitant el seu cantar Acollirem l'albada amb els peus nus i les ànimes entrellaçades entremig de roques planes sota la Torre i albirarem la llunyania imatges de felicitat i conjurarem amb el llavis humits besades d'amor, recorrent bells paratges de temps passats que van ser el nostre present aquest vint-i-tres de juny d'enguany. T'estimo Laura. Gràcies per la il·lusió que em transmets. I per, Post 14-06-2007 Un bes suau i dolç.

Recargolat entre el teu ventre, acarícies l'evidència certera lligant les nostres mans remullades per la teva humitat, sense por, em desfaig al teu desig. No tinc prou versos a l'estòmac i capbussat en la dolçor dels sentits desplego el valor que porto ben endins Us dono el meu cor, seguit de l'ànima amb lletres amb vocals majúscules per afirmar amb una sentencia Em vUll dElImItAr Amb tU. ---------------------------------------- T'estimo Laura, gràcies per aquest poema: No tinc prou versos a l’estómac

Brogit d'un capritx sensual que crida trèmol, imatges d'un paisatge ple de vinyes i mar ocults a les mirades estranyes unim les nostres mans entre el sospirs del vent que remolen els meus vels Crida la gavina, s'ofega el capità Viciant l'aire, pressionant els nostres cors cauen els vels entre els òsculs famolencs dels desitjos de les nostres ànimes: murmuris d'onades esgarrapant les roques Mirar. Sentir. Estimar. Secrets cridats en veu alta per ulls mirats espurnejo bevent del teu cor, en terres de França el meu jo, que res ja no l'oprimeix No Suplica, SENTENCIA el Present d'Indicatiu: T'estimo. --------------------------------------------------------------- Gràcies Laura, Omplint els llavis Pel dia especial del teu Sant, Laura. Un bes suau i dolç. Pel futurejar compartit amb tu.

Esdevindran il·lusions perfectes acoblant el desig del triomf humitejant els nostres llavis de la passió dels nostres somnis Acollirem pacients aquest futur que esdevindrà el nostre passat d'un present viscut amb harmonia i ho rememorarem futurejant Aprendrem a confiar l'un amb l'altre i no tindrem por a ser feliços d'una il·lusió que sabem és veritat i que és sentiment real, que és ESTIMAR. Gràcies Laura, pel nostre Futurejar.

És la tristor que intueixo als vostres ulls que m'amaren l'ànima plena de basarda i em trastoquen el petit bri d'esperança de dins del cor, i que deslliguin aquest nus Lànguides hores passades esperant els vostres mots, paraules ben sinceres que m'abracen tendres i llamineres aquest esperit tocat per la vostra mà Deixeu-me un petit espai per respirar entre aquesta boira que em fa negar l'evidència de què per mi sou vós la dama que jo sempre he desitjat És la tristor de tots aquests mots que m'entristeixen, i em posen malalt i perdo enfonsat la línia de l'horitzó abandonant així el món terrenal.

Arraulit en la penombra i en el clar obscur de la lluna pren intensa la meva veu des del seu sospir en la foscor Intensa l'amargor del cor, que aixopluga de sentiments a l'esfinx sensual i serena, mentre en el pleniluni, s'amaga I quan embolicades emocions fetes bocins per la l'ànima, que corprèn als dos amants apagant el seu orgasme I corromp, en el temps, l'esguard latent del mar, ... ben endins, sortejant onades traïdores i colpejant el cor amb total bravura Absorta, llavors, la mirada i el somrís matutí, d'assedegada claror que tènue brisa, l'embolcalla il·lumina la barbàrie dels silencis del cor

Salparé aviat, no us amoïneu inflaré les veles bufant si cal i em deixaré portar per les corrents sense rumb, sense destí I trobaré per fi un petit lloc abrigat de la tempesta on llençaré com àncora el cor i des d'allí ja no em mouré Abraçaré la solitud i recordaré el seu color de sa mirada espurnejant i vetllaré el meu dolor Escriuré sobre l'amor m'entendriré sentint ocells i deixaré que el seu record m'inundi de tot plaer No llevaré l'àncora amics no ho faré, és el final no és un adéu, és un mai més no pregunteu, no us ho diré Acolliré sense recel tota tristor no ploraré, jo ja ho he fet m'esmunyiré sense soroll quan la tempesta hagi passat Ja tornaré, o potser no no ho sabreu, i jo tampoc tot passarà, res quedarà fora les mans de tot atzar I des del fi d'aquest món una veu m'està reclamant a no dir res, només seguir unes paraules que estan cantant “Adéu-siau, ohcapità el teu destí, no està escrit vos salpareu en un brogit amb força vent i de mestral.”

Deixaré de somiar la bellesa que entrecreua els teus dits, mentre somies que no ets aquí amb la finestra del tot oberta i la cortina lleugerament tirada. Robo aquests instants a sotto voce on la música reverbera el meu sentit, i clous a l'amagatall de l'insonsciència aquesta teva dualitat tant marcada i entossudeixo en posar fi a tant enuig. Moren les hores avorrides prop de mar on el bransoleig del meu deliri cau al pou d'un gran desesper, i et despertes com si no hagués passat res sabent que no has estat al costat meu.