Encaixat entre dos murs

Dues parets que encaixen el meu cos

impedeixen qualsevol moviment lateral.

Mutil·lat ara, pels records d'una vida

focalitzada en una ciutat plena de mar,

intento bellugar els braços per apartar

aquesta sensació d'ofec i d'opressió.

Ressegueixo insistent amb els palmells

de les meves mans de tacte aspre

pel fred d'un hivern gelat de sentiment.

Hi busco una esquerda per trobar

aquesta claror del sol que tant em manca

perquè escalfi i guareixi la fissura

dels esdeveniments del meu passat.





---------------------------------------------------------------



Sorneguera la visió del cap, llagrimejat

per aigua salada, rau dins teu la veritat

d'un dolor, que mortifica rosegant silent

el cor d'una ànima perduda al purgatori.

Comentaris

Marina Culubret Alsina ha dit…
Si tanquem els ulls sentirem el cant d'aquell espai dins nostre que mai es perd, malgrat la fredor dels silencis a les pedres. Un cant càlid que un dia vàrem iniciar amb el batec de la vida, una. Una melodia fina, com un raig de sol, que tot ho travessa i ens mira de fit a fit.
de gener 15, 2008 12:26 a. m.
OhCapità ha dit…
marina, ... m'agrada com copses el missatge de cada poema, i com expresses amb esperança el teu. Moltes gràcies, ... sempre és bo sentir l'alè que bressola pausadament i gronxa les ànimes a distància.
de gener 15, 2008 2:01 p. m.
JoanAlbor ha dit…
A pesar que el clergat crec que ha dit que ja no hi ha purgatorir és clar que tornen a equivocar-se. Tant s'hi val aquesta gent res en saben o poc del que és en realitat l'ànima humana, doncs és veritat que sovint ens trobem així, encaixats i mutilats d'a`nim, però sempre , sempre i sovint gairebé sense adonar-te'n els murs comencen a ensorrar-se :) una abraçada
de gener 15, 2008 2:09 p. m.
OhCapità ha dit…
tens raó joan, ... l'esglèsia és molt incongruent de per sí!
l'ànima humana està viva i en canvi ella ni es mou, petrificada, inert, ...
una abraçada també per tu.
de gener 15, 2008 2:47 p. m.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sense cap indulgència

Imatge
T'has apoderat sense cap indulgència, i has tret l'alè sense pressa: extirpar i rosegar, verbs que no tenen cap mesura. Has doblegat l'essència amb impertinent mestria, i del manyoc que n'has fet perpetues el color de la derrota. Ara, miro enrere i de les arrels que uníen els somnis en queden els negatius velats, pròxims al mer desencís. I quan abraces el desesper dilueixo en gran mesura el dol que el passat m'infligeix.
Més informació

bon voyage

Imatge
Avui, mentre la son em corromp l'ànima, alço les últimes paraules d'aquest espai. Un lloc on he gaudit de la companyia oberta, on s'ha traspuat emocions diverses i l'experimentació de la vida m'ha colpit a deshores. Deixo potser aquí perpetuada part d'un viatge en el qual he donat cops a tort i a dret, a voltes sense rumb fix i clar, altres sabent per on navegava. Agafo l'astrolabi, la carta de navegació, el compàs i pujo al meu vaixell per navegar a vela per aquests mars que tant omplen els dies i fan menys feixugues aquelles hores somortes i plenes d'angoixa. Ara que l'insomni ja és vençut per la farmacopea moderna i entren en recessió els dies llargs i de dèbil percepció, encapso els meus versos dins del meu bagul de viatge per no ésser interpretats de forma errònia. Atenc a aquelles paraules que em van dir un dia: "un poema no significa, és" d'Archibald Mac Leish. Dono per entès que allò que escric no significa que sigui personal, i
Més informació
No sempre es va a la mateixa velocitat emocional ... Avui Morfeu m'ha sacsejat del llit. Les emocions que surten de l'estómac sense control aclaparen i ofeguen ... Et visito per calmar l'esperit de la voràgine emotiva que m'acompanya mentre es lleva el dia per donar-hi la pausa necessària. Romandré en silenci per trobar el tempo que ableneixi els sentiments i es trobin amb els teus en la seva justa mesura. Una publicación compartida de OhCapità (@ohcapita) el 8 de May de 2017 a la(s) 10:38 PDT
Més informació